EL
SENYOR DELS ANELLS: DEL PAPER AL CEL·LULOIDE
El
llibre
Conta
la història (ara gairebé ja llegenda) que un dia
un professor d'Oxford estava corregint exàmens i es va
trobar amb un full en blanc. Cansat de la correcció, va
aprofitar l'ocasió que li oferia aquell paper i va escriure
«En un forat al terra hi vivia un hòbbit».
Més tard, el professor va voler saber què i qui
era un hòbbit i perquè i com vivia en aquell forat,
i què li va passar, i ho va explicar en una història
que va titular, simplement, El hòbbit. En aquella història,
el protagonista, anomenat Bilbo Saquet (Baggins, en anglès,
i Bolsón en castellà), coneixia un estrany personatge,
Gol·lum, i trobava un anell màgic. Quan els editors
li van demanar més històries de hòbbits,
el professor va recordar aquest episodi de les aventures d'en
Bilbo i es va fer preguntes sobre en Gol·lum i l'Anell:
les respostes es troben a El Senyor dels Anells.
De
fet, la gestació d'aquests llibres sembla que va ser una
mica més complexa. John Ronald Reuel Tolkien sempre havia
sentit interès per les llengües i fins i tot de petit
ja n'havia creat algunes. A mesura que estudiava a la universitat
i que es dedicava a la docència de llegua i literatura
anglesa aquest interès va anar en augment i cap al 1917
ja havia creat el que seria la base de les seves llengües
més famoses: el quenya i el seu derivat el sindarin, els
idiomes dels elfs.
Un
altre dels seus interessos estava en les mitologies i les tradicions
medievals del nord i centre d'Europa i inspirat en elles va començar
a crear un món mític propi per a Anglaterra. Aquest
món mític que va anar creixent i creixent al llarg
de tota la seva vida amb petites o grans aportacions, relats èpics,
històries cosmogòniques, poemes, etc. etc. es va
convertir en el rerafons de El Senyor dels Anells. Després
de morir Tolkien (l'any 1973), el seu fill Christopher va «posar
ordre» en els papers del seu pare i va publicar els relats
més complerts en El Silmaril·lion, i poc a poc els
altres més inacabats en una sèrie de volums que
s'agrupen sota el títol de Història de la Terra
Mitja. Molts d'aquests relats són anteriors a la creació
de El hòbbit (que és de l'any 1936); de fet, les
parts més antigues d'El Silmaril·lion daten del
1917, tot i que es va publicar 60 anys més tard...
Dintre
de tot aquest conjunt, El hòbbit i El senyor dels Anells,
tot i ser les obres més complertes i les úniques
publicades en vida (exceptuant algun relat curt que no es situa
en la Terra Mitja), representen una «part petita»
de tot el vast imaginatiu de Tolkien. Probablement per això,
les al·lusions a aquestes històries i llegendes
passades, els poemes i cançons que apareixen en els llibres,
no sonen mai forçades: els personatges coneixen les referències
perquè formen part de les seves tradicions llegendàries
encara que nosaltres no les coneguem... i aquest és també
un dels atractius de la història i un element de coherència...
La
pel·lícula
Portar
a la pantalla tot aquest univers vast i complex, no era una feina
gens fàcil, i segons diuen, el propi Christopher Tolkien
no acabava de veure clar que fos possible. Malgrat les dificultats,
Peter Jackson i el seu equip se n'han sortit, i ho han fet molt
bé... Probablement, perquè és una pel·lícula
feta «amb carinyo» i es nota. Es nota en l'atenció
als detalls: les ungles i les cares brutes després del
que és un llarg viatge o una cursa en la foscor, les robes
esfilagarsades, les cendres a sobre de l'Anell quan l'acaben de
treure del foc, la lleugeresa de Légolas que no s'enfonsa
en la neu... Es nota en la caracterització del personatges
i la recreació d'ambients: cada raça té el
un estil de vestuari propi i característic, Rivendell és
tal i com la va dibuixar Allan Lee (un dels millors il·lustradors
de l'obra de Tolkien), Moria té la majestuositat de les
catedrals... Pel que fa a l'adaptació del guió,
s'ha fet amb cura i les modificacions no desvirtuen ni el fons
ni la forma del llibre original. En la meva modesta opinió,
la pel·lícula «és Tolkien».
Tant
si ens fixem en els detalls, com si volem «passar d'ells»,
gaudirem d'una pel·lícula magnífica. La fotografia
recull uns esplèndids paisatges oberts amb grans panoràmiques
que encara ens els presenten de forma més atractiva: d'aquesta
manera es supleixen les acurades descripcions que Tolkien fa dels
diversos escenaris de la Terra Mitjana: la paradisíaca
Comarca, llar dels hòbbits, les Muntanyes Boiroses i el
majestuós Caradhras, la imponent grandiositat de Mòria
i el paorós Mont del Fat.
Pel
que fa als efectes especials, hi són presents a cada moment
a la cinta, lògicament: una pel·lícula plena
de màgia i éssers fantàstics els necessita,
però no destaquen per sobre de l'acció o dels personatges.
I la música, meravellosa, acompanya bé els diferents
moments de la història: èpica i vibrant per les
batalles i la marxa cap al sud, tenebrosa per assenyalar la presència
dels Espectres de l'Anell, riallera i desimbolta per reflectir
la pau de la Comarca..., sempre amb un aire cèltic, que
ara està molt de moda, però que també li
escau ja que Tolkien va intentar amb la seva obra crear una mitologia
pròpia de Gran Bretanya.
L'adaptació
Com
és lògic, adaptar al cinema una obra que, sencera,
té més de mil pàgines és tot un repte.
Si aquesta obra, a més, està protagonitzada per
un munt de personatges complexos, cadascun amb una personalitat
molt definida, que viuen un munt d'aventures, d'anècdotes,
de detalls, la feina és immensa.... i encara es complica
més quan saps que al món hi ha mil·lions
de persones que la coneixen i uns quants milers que se la saben
de memòria i la «viuen» de manera quotidiana.
Hi ha molta gent que ens la mirem amb lupa, disposats a veure
i criticar qualsevol error o discrepància amb «El
Llibre». En aquest aspecte, crec que ha de ser una de les
cintes més analitzades de tota la història. Jo he
decidit afegir el meu petit granet de sorra.
D'entrada,
cal dir que si no heu vist la pel·lícula o llegit
el llibre i no voleu saber res de res, serà millor que
no continueu la lectura. Després, no cal dir que el meu
consell és que féu les dues coses: aneu al cine
i agafeu el llibre, o al revés; no importa l'ordre, però
feu-lo. I finalment podrem discutir si tinc o no raó...
En
línies generals, l'adaptació, des del meu punt de
vista, ha estat molt acurada. És evident que no és
fidel al 100% a l'obra de Tolkien: si ho hagués estat la
cinta hauria durat un parell d'hores més i en alguns moments,
s'ha de reconèixer, hagués estat una mica lenta
i avorrida. En aquest sentit, l'adaptació del guió
ha donat un ritme més viu a l'acció, substituint
el que són llargues explicacions retrospectives en boca
de Gandalf o Élrond per un desenvolupament paral·lel
de l'acció o un pròleg que posa l'espectador en
situació, el que ha obligat a crear les escenes i converses
adients. En d'altres ocasions, s'ha mantingut el diàleg,
però s'ha situat en un altre marc (com en el cas de la
conversa entre Gandalf i Frodo sobre Gol·lum, que en el
llibre es produeix a l'Atzusac i a la cinta a l'interior de Moria).
I, naturalment, la majoria de les vegades, la durada d'una escena
s'ha reduït retallant els diàlegs i eliminant la gran
quantitat de cançons i poemes que omplen el llibre. Però,
sempre que ha estat possible, s'ha mantingut allò que va
escriure Tolkien tal i com ho va escriure.
Comento
ara, una mica amb més detall, el que considero les variacions
més importants en l'adaptació:
Els
hòbbits i la marxa de Frodo: Com l'Eduard Pera comentava
en el darrer número de la revista, el grup dels hòbbits
és un grup d'amics que es fiquen en tot l'embolic sense
saber ben bé de què es tracta, només per
amistat. A la cinta, Merry i Pippin s'afegeixen a Sam i Frodo
de manera casual i sense planificació prèvia. Al
llibre, això no és així. Frodo planeja la
seva partida de la Comarca amb molta cura: quan Gandalf li explica
la natura de l'Anell i li diu que ha de marxar, decideixen fer-ho
de manera que ningú se n'adoni: fingint un canvi de domicili
uns mesos després. Els preparatius, però, no passen
desapercebuts als seus amics que sospiten la veritat i, sense
dir-li res, preparen la marxa de tots. Fins i tot un d'ells, Fati
Bolger, es quedarà a la Comarca fent d'esquer per despistar
els possibles perseguidors de Frodo.
El
camí fins a Bree: Al llibre, per evitar els camins, els
quatre hòbbits fan drecera cap a Bree creuant el Bosc Vell
i després pel Tossal dels Túmuls. Perduts al Bosc
Vell, coneixen Tom Bombadil i la seva esposa Orifraula (Baya de
Oro, en castellà), uns esperits de la natura que els donaran
un cop de mà. Més tard, Tom salva els hòbbits
dels Espectres dels Túmuls i els encamina a la posada de
El Cavallet Presumit (a la cinta, és Gandalf qui cita Frodo
allà). També al Tossal del Túmuls, els hòbbits
troben les seves espases, que a la pel·lícula els
hi són donades per Àragorn a Àmon-Sûl.
Arwen:
A El senyor dels anells hi surten molt poques dones, poc més
de mitja dotzena i la majoria tenen un simple paper de comparsa.
No és en absolut masclisme, no crec ni que Tolkien s'ho
hagués plantejat així: simplement, i com en qualsevol
obra èpica de qualsevol època, els homes tenen el
protagonisme. Però, en la societat actual on regna «el
políticament correcte» (fins i tot, per sobre la
lògica del guió), aquest evident desequilibri queda
malament. Així que Peter Jackson i el seu equip han intentat
donar-les més rellevància. Això s'ha traduït,
bàsicament, en una major intervenció d'Arwen, que
al llibre es limita a «ser-hi present»: només
té un parell de línies de diàleg al final
de la tercera part. Arwen és la princesa de Rivendell,
filla d'Èlrond i enamorada d'Àragorn; res més.
A la cinta, en canvi, té un paper força més
actiu: surt a buscar Àragorn i els hòbbits per ajudar-los
a arribar a Rivendel i porta Frodo ferit fins el gual del Bruinen,
substituint Glorfíndel en aquesta tasca, i també
se'ns mostra d'una manera més extensa i explícita
la relació amorosa entre Arwen i Aragorn.
Escenes
perdudes: Al meu entendre a la cinta li falten dos escenes
importants: la forja de Nàrsil i l'entrega dels regals
de Galàdriel. La segona ha estat filmada i finalment eliminada,
mentre que de la primera no en tinc cap mena de constància,
almenys fins ara. Les considero importants pels seu simbolisme.
Nàrsil és l'espasa d'Eléndil, la que va derrotar
Sàuron. Tornada a forjar a Rivendell, es converteix en
l'espasa d'Àrargorn, Andúril, i en el símbol
del seu dret hereditari com a rei de Gondor. A la cinta, Àragorn
no cenyeix en cap moment l'espasa del seu avantpassats. 
Pel
quefa a l'altra escena, és important perquè Galàdriel
i els elfs regalen a cada membre de la Germandat una sèrie
d'objectes que els seran de gran ajuda en la seva missió.
Tots reben com a senyal de comunitat una capa èlfica que
els permetrà passar desapercebuts en qualsevol lloc i un
fermall idèntic per subjectar-les (si us fixeu a la cinta,
quan surten de Lothlórien tots porten les mareixes capes
i el mateix fermall: una fulla d'heura), però cadascun
d'ells rep un regal personal: Frodo, la llum d'Eàrendil
(aquest, fonamental més endavant, sí que es mostra
a la pel·lícula); Sam, una caixa amb terra del jardí
de Galàdriel (que utilitzarà per sanar la Comarca);
Àragorn, una beina que impedirà que Andúril
es trenqui i el penjoll d'Arwen (a la cinta li dóna ella
mateixa a Rivendell), un arc per en Légolas i uns cinturons
per a Bóromir, Merry i Pippin; a Guimli li ofereix escollir
el seu regal i el nan, totalment captivat per la «bruixa
del bosc», li demana un dels seus cabells per guardar-lo
com un tresor...
...i escenes "afegides": per últim, hi
ha dos o tres escenes degudes íntegrament a la ploma dels
guionistes. 
La
primera, a Rivendell, quan Boromir veu els fragments de Narsil,
conservats com a relíquia, més tard, durant l'ascensió
al Caradhras, Bóromir de nou agafa l'anell que li ha caigut
a Frodo; i finalment, a Àmon Hen, després d'escapar
de Bóromir, Frodo es troba amb Àragorn. Crec que
l'objectiu d'aquestes escenes és doble. Per un cantó,
remarquen la diferència entre els dos homes de la companyia:
l'escena de Rivendell, per exemple, ens presenta un Boromir pràctic,
poc donat a creure en les llegendes, davant d'un Aragorn aclaparat
pel pes del seu llinatge i molt respectuós amb els símbols
dels passat. A més tots dos apareixeran, desprès,
com a rivals en el Consell d'Élrond. L'altre objectiu és
marcar la maldat i el poder corruptor de l'Anell: Bóromir,
que simbolitza la feblesa humana, es deixa temptar, mentre que
Àragorn, personificació de la reialesa, no.
De
fet, la maldat de l'Anell queda fortament marcada cada cop que
apareix a la pantalla, tant visualment, amb tot un seguit de primeríssimes
preses, com sonorament, amb forts cops que ens recorden que és
una gran càrrega pel seu portador i una veu esmorteïda,
murmuradora, que intenta tempar el portador o els seus acompanyants.
Realment, és l'autèntic "dolent de la pel·lícula",
per sobre de Sàruman i, fins i tot, del propi Sàuron.
[Alf]
[Alien nación] [Altres límits] [Babylon 5] [Buffy/Angel]
[Culebrones] [Estrellas invitadas] [Irvin Allen] [Manga] [Cosas
de marcianos] [Dibus] [Distrito espacial] [Dr. Who] [El nan roig]
[El salt] [Embrujadas] [Espacio 1999] [Expediente X] [Farscape]
[Futurama] [Galáctica]
[Harry Potter] [Hércules] [James
Bond] [La dimensió desconeguda] [Lexx] [Los 7 de
Blake] [Mazinger Z] [Películas de ciencia ficción
y fantasía] [Quark] [Seaquest] [Sliders]
[Star Wars] [Stargate]
[Starman] [T.J. Hooker] [Terra 2] [V] [Xena]